Els conflictes entre l’espasa i la predicació han ocupat pàgines i pàgines dels llibres d’història. Des dels antics, on els sacerdots ocupaven una posició privilegiada com a contacte amb els déus, fins a dia d’avui el context ha variat molt. Altres eres van dur a una divisió estamental, on l’ora estava relacionat amb cultura, reclòs en monestirs on els cavallers tenien pràcticament prohibida l’entrada. Anys més tard els nous corrents de pensament van racionalitzar el significat religiós, fins a derivar a una escissió clara entre l’espasa i la predicació, perdent aquesta un pes i influència determinants a la societat. En qualsevol cas, el que volem explicar avui esdevé tant d’allò presentat a la introducció com del que va néixer a la nostra era: la tecnificació militar que va permetre invasions totals i desproporcionades per obtenir els interessos pertinents.
L’any 1949 els seguidors de Mao Zedong es van fer amb el control del “drac adormit”, inaugurant-se la República Popular de la Xina. Aquesta, entre moltíssims altres objectius polítics – que no discutirem avui – va assegurar que aniria a “alliberar el Tibet dels invasors estrangers i la reintegraria a la Terra Mare”. Aquesta “alliberació” es va traduir en fet el dia que Mao va enviar un exèrcit de 80.000 soldats el 21 d’octubre de 1950, que penetraria a terreny tibetà definitivament el 9 de setembre de 1951. El territori budista acabaria patint per una doble vessant: en primer lloc, per haver de tolerar les imposicions de la política comunista xinesa; en segon lloc, per haver de conviure amb un exèrcit ocupant els seus carrers.
El Tibet anterior a 1951 era una societat extremadament tranquil•la, articulat al voltant de monestirs, amb un modus vivendi auster i en continu contacte amb la naturalesa. Després de 1951, la situació varià dràsticament. La misèria va arrossegar a alguns a la pobresa, a altres a ocupar llocs a la guerrilla de resistència, i a la gran majora a un odi cap als xinesos que oscil•lava entre el nacionalisme i la xenofòbia: el país ocupant havia destrossat el sistema tradicional amb la seva política agrària.
Amb tot, la figura del Dalai Lama era inviolable, era sagrada i, en aquest cas sí, sota cap concepte podia ser presa en mans xineses. La notícia va començar a córrer pels camins del Tibet: “Volen segrestar el Dalai Lama!”. Ràpidament va arribar a la capital, i tothom hi va estar plenament d’acord: no es podia permetre que Mao s’apoderés de la màxima autoritat del budisme, de la emanació de Buda, del Bodhisattva, … La multitud va rodejar el palau de Norbulingka, bloquejar els carrers i impedir qualsevol mena de contacte entre xinesos i el líder espiritual. Durant sis dies es va mantenir l’estira i arronsa, fins que l’exèrcit comunista va optar per donar un cop de força: si el gruix no es dissolia bombardejarien les afores del palau.
Per tant, al Dalai Lama només li quedaven dues opcions: entregar-se o fugir. Després de consultar l’oracle estatal – i oficial – de Nechung, va decidir la fugida. De fet, va ser el mateix oracle el que el va aconsellar per aquest camí. Així, el dia 17 de Març de 1959, un dia malauradament recordat pel budisme, la seva santedat Tenzin Gyatso, el portador del lotus, el XIV Dalai Lama del Tibet, va iniciar el camí a l’exili, acompanyat del seu entorn i del Kashag: el consell de ministres.
Tal dia com avui... 