Avui tractarem un tema més actual que en la nostra primera intervenció. A finals del Segle XIX, les colònies seguien primant el poder de les potències mundials. La nova aparició al concert internacional dels Estats Units d’Amèrica es contraposava a una Espanya decadent que tenia cada vegada més un paper menor a les decisions de pes entre nacions, amb el regnat d’Isabel II fent aigües arreu. Les colònies al Carib suposen un conflicte d’interessos: els EUA volen demostrar que ja són una potència; Espanya no vol deixar de ser-ho. L’enfonsament del cuirassat Maine variaria la balança d’aquesta situació. I d’això en fa, avui 15 de febrer, 112 anys.
Finals del Segle XIX. Les potències europees entren a la modernitat competint amb una nova política que avalua la força de cada país: el colonialisme. Els totpoderosos comerços de cada nació pretenen impulsar noves rutes de comerç per tal d’arribar a altres mercats, i aconseguir matèries primeres i vendre les seves manufactures. Conflictes regulars i batalles territorials s’esdevenen des d’aleshores, amb l’afany d’arribar més lluny, tenir més terreny: el territori africà i els punts estratègics de l’Àsia són les parts més llamineres del pastís. Els Estats Units, per la seva part, no es vol implicar en el repartiment d’aquestes, i fixa la seva expansió inicial a la regió del Carib i, en menor mesura, al Pacífic.
Allà s’hi troben nombroses i importants colònies espanyoles: Puerto Rico, Cuba o les Filipines. Tot i haver moltes ofertes sobre elles, mai es donen per bones i no s’accepten. No obstant, la greu crisi per la que travessa la política espanyola d’Isabel II fa que es considerin preses fàcils per possibles invasions per força bèl·lica. A més, se li afegeix el naixement d’un sentiment que arrela amb profunditat, sobretot a Cuba: un sentiment nacional cubà fomentat per les revolucions franceses i nord-americanes, estendard de la qual és una elit que pateix limitacions imposades a l’hora de voler fer la seva.
De fet, la situació es radicalitza cada vegada més, fins a tal punt que s’arriba a un conflicte armat que durarà deu anys: entre 1868 i 1878 es dóna la Guerra de los Diez Años, sota la direcció del mític Carlos Manuel de Céspedes, que conclouria amb la Paz (considerada una simple treva) de Zanjón, o els Pactos de Zanjón. Aquests tractes milloren, momentàniament, les relacions entre metròpolis i colònia, amb concessions en matèria d’autonomia política, sobretot. Emperò, ben aviat, es manifesten nous capítols de violència entre ambdós bàndols.
Entretant, entra un dels agent més importants en el desenvolupament dels fets posteriors, i que suposaria la primera vegada d’un lligam que ja no se separaria: parlem de la premsa, i de com seria determinant d’ençà a endavant. Nombroses campanyes de desprestigi dels diaris d’una banda a l’altra de l’Atlàntic fan la situació més greu. Per una banda, els rotatius cubans veneren els herois cubans, lluitadors valerosos contra l’opressió endarrerida espanyola, tirànics i corruptes. Els espanyols, per la seva banda, parlen de l’enemic nord-americà, avariciosos empresaris que, duts per la cobdícia, volen annexionar-se l’illa cubana. I, fet i fet, no van tant desencaminats. Si bé els judicis morals els els deixem als responsables dels diaris, els EUA veuen en la debilitat espanyola l’oportunitat perfecta per demostrar al món el pas endavant de la nova Amèrica, poderosa i amb recursos per vèncer en un conflicte armat.
La situació militar a Cuba és, d’altra banda, complicada. Amb un control només de les zones fortificades i de les grans ciutats, el camp queda sota lideratge revolucionari cubà. Amb tot, entre en escena un desafortunat personatge, el capità general espanyol Weyler, que recorre a la reconcentració per controlar la situació: tenir la població cubana en quelcom que nosaltres entendríem, en argot contemporani, com a camps de concentració (salvant les òbvies distàncies). Es recompten fins 200.000 cubans morts per tal acció. Així, l’odi cap a la metròpoli espanyola augmenta, i importants veus del lideratge cubà inicien converses amb els EUA per una possible ajuda. Arriba el moment.
Amb l’excusa d’assegurar els habitants nord-americans residents a l’illa, el govern dels EUA envia a l’Havana el cuirassat de segona classe Maine. El 25 de gener de 1898 entra al port, sense previ avís. Com a resposta a aquesta falta de respecte diplomàtica, la flota espanyola envia el creuer Biscaia a Nova York. Les autoritats cubanes es mostren amables amb la nova incorporació.
No obstant, a les 21:40 d’un dia tal com avui, el 15 de febrer, una explosió il·lumina el port de l’Havana. El Maine havia volat pels aires. La premsa sensacionalista de William Randolph Hearst, a través del seu diari The World, diu: El vaixell de guerra Maine, trencat per la meitat per una artefacte infernal secret de l’enemic. 256 tripulants de 355 moren. La resta de les autoritats gaudien d’un ball organitzat per les autoritats espanyoles com a benvinguda.
Per tal de saber el succeït, es creen dues comissions: una espanyola i una nord-americana, ja que aquests últims es neguen a crear una conjunta. Els primers determinaran les causes com a interiors, de mal funcionament o de pròpia explosió, negant les acusacions dels nord-americans que parlen d’una mina posada per les mans espanyoles. Els historiadors espanyols han opinat, tradicionalment, que tot va ser una jugada política americana per donar una excusa per envair l’illa. Investigacions més recents han determinat un error a la santabarbara del vaixell, motivada per l’augment desmesurat de temperatura de la carbonera, que es trobava al costat de la sala de municions. No obstant, altres estudis més recents, sobre els documents ja desclassificats dels EUA sobre l’Operació Mangosta – per envair Cuba – avalen la polèmica hipòtesi que l’explosió la causà el propi govern nord-americà per entrar en un conflicte desitjat amb Espanya per l’illa de Cuba.
Sigui com sigui, els EUA culparen Espanya i exigiren la seva retirada de Cuba. Per la seva part, els espanyols ho negaren i refusaren l’ultimàtum, declarant la guerra en cas d’invasió. La flota nord-americana ja rodejava Cuba. Havia començat, la Guerra Hispano-Nord-americana.
Tal dia com avui... 