Quan l’exèrcit pot amb la religió: avui fa 59 anys de la fugida del Dalai Lama a l’estranger

Els conflictes entre l’espasa i la predicació han ocupat pàgines i pàgines dels llibres d’història. Des dels antics, on els sacerdots ocupaven una posició privilegiada com a contacte amb els déus, fins a dia d’avui el context ha variat molt. Altres eres van dur a una divisió estamental, on l’ora estava relacionat amb cultura, reclòs en monestirs on els cavallers tenien pràcticament prohibida l’entrada. Anys més tard els nous corrents de pensament van racionalitzar el significat religiós, fins a derivar a una escissió clara entre l’espasa i la predicació, perdent aquesta un pes i influència determinants a la societat. En qualsevol cas, el que volem explicar avui esdevé tant d’allò presentat a la introducció com del que va néixer a la nostra era: la tecnificació militar que va permetre invasions totals i desproporcionades per obtenir els interessos pertinents.

L’any 1949 els seguidors de Mao Zedong es van fer amb el control del “drac adormit”, inaugurant-se la República Popular de la Xina. Aquesta, entre moltíssims altres objectius polítics – que no discutirem avui – va assegurar que aniria a “alliberar el Tibet dels invasors estrangers i la reintegraria a la Terra Mare”. Aquesta “alliberació” es va traduir en fet el dia que Mao va enviar un exèrcit de 80.000 soldats el 21 d’octubre de 1950, que penetraria a terreny tibetà definitivament el 9 de setembre de 1951. El territori budista acabaria patint per una doble vessant: en primer lloc, per haver de tolerar les imposicions de la política comunista xinesa; en segon lloc, per haver de conviure amb un exèrcit ocupant els seus carrers.

El Tibet anterior a 1951 era una societat extremadament tranquil•la, articulat al voltant de monestirs, amb un modus vivendi auster i en continu contacte amb la naturalesa. Després de 1951, la situació varià dràsticament. La misèria va arrossegar a alguns a la pobresa, a altres a ocupar llocs a la guerrilla de resistència, i a la gran majora a un odi cap als xinesos que oscil•lava entre el nacionalisme i la xenofòbia: el país ocupant havia destrossat el sistema tradicional amb la seva política agrària.

Amb tot, la figura del Dalai Lama era inviolable, era sagrada i, en aquest cas sí, sota cap concepte podia ser presa en mans xineses. La notícia va començar a córrer pels camins del Tibet: “Volen segrestar el Dalai Lama!”. Ràpidament va arribar a la capital, i tothom hi va estar plenament d’acord: no es podia permetre que Mao s’apoderés de la màxima autoritat del budisme, de la emanació de Buda, del Bodhisattva, … La multitud va rodejar el palau de Norbulingka, bloquejar els carrers i impedir qualsevol mena de contacte entre xinesos i el líder espiritual. Durant sis dies es va mantenir l’estira i arronsa, fins que l’exèrcit comunista va optar per donar un cop de força: si el gruix no es dissolia bombardejarien les afores del palau.

Per tant, al Dalai Lama només li quedaven dues opcions: entregar-se o fugir. Després de consultar l’oracle estatal – i oficial – de Nechung, va decidir la fugida. De fet, va ser el mateix oracle el que el va aconsellar per aquest camí. Així, el dia 17 de Març de 1959, un dia malauradament recordat pel budisme, la seva santedat Tenzin Gyatso, el portador del lotus, el XIV Dalai Lama del Tibet, va iniciar el camí a l’exili, acompanyat del seu entorn i del Kashag: el consell de ministres.

Carles I d’Anglaterra fou decapitat, tal dia com avui

Avui iniciem aquesta aventura amb un primer viatge apassionant: ens dirigim al nord d’Europa, a les Illes Britàniques. Cal començar fent una consideració historiogràfica. Molts corrents del món acadèmic (i del no acadèmic també) han establert dos punts cronològics, per sobre dels demés, per determinar el que ha suposat la construcció política del món contemporani, tal i com el coneixem avui: la realització d’uns pensaments plasmats en teoria política que esdevingueren hegemònics a partir de dues revolucions, que significaren la proclamació d’uns nous valors morals, legislatius i socials que variarien per sempre més les cares i composicions estamentals, econòmiques i culturals de les societats arreu. Parlem de la Revolució Francesa de finals del XVIII i la Revolució Americana que conclogué amb la consecució de la independència dels Estats Units d’Amèrica l’any 1776. Però hi ha un període revolucionari que, si bé no ha estat oblidat, sí se l’ha considerat en menor mesura pel que fa a la construcció de la política que trencà definitivament amb l’Antic Règim i els monarques autoritaris: parlem de la Revolució Anglesa, que transcorregué des de 1642 fins a 1689. I de tot aquest període, un dels moments determinants esdevindria quan el monarca absolutista Carles I fou decapitat per les forces parlamentaristes a càrrec d’Oliver Cromwell, el 30 de gener de l’any 1649: tal dia com avui de fa 361 anys.

La reina Elisabet I d’Anglaterra morí el 1603 sense descendència. El concert polític britànic quedà sota el marc de la confusió per la qüestió successòria, i la solució passà per coronar Jacob, fill de Maria d’Estuard, reina d’Escòcia, essent el primer Estuard a regnar a Anglaterra, Escòcia i Irlanda. Fins llavors, hi havia hagut cert matrimoni entre la força política del Parlament i la força monàrquica, però Jacob tenia altres idees al cap. L’Estuard creia en un dret diví atribuït als monarques, que havien de governar de la manera que ells creguessin, sense necessitat de passar comptes amb cap òrgan que pogués entorpir la seva labor política. Així doncs, protagonitzà una política financera agressiva, amb pujades d’impostos i favors econòmics i diplomàtics a personatges impopulars als ulls del Parlament. De fet, hi ha un corrent historiogràfic que determina la mala praxis política de Jacob com l’origen principal del període revolucionari, sobretot del sorgiment de la Primera Guerra Civil Anglesa.

En qualsevol cas, el que hem de remarcar és que quan l’1 de maig de 1623 Carles I accedí al tron de les Illes, la situació no varià: és més, els conflictes no farien sinó empitjorar i aguditzar-se. La seva tendència plenament absolutista, que ressaltava en un continuisme i accentuació de les polítiques econòmiques abusives iniciades pel seu pare; i per un reformisme religiós que insistia en contradir allò que opinava el Parlament, donant aixopluc a Montagu, dissident de les teories de Joan Calví, i procurant la reforma que conduïa hàbilment William Laud. De fet, ja el seu casament, el 1625, amb Enriqueta Maria de França, suposà un conflicte entre els seus súbdits protestants atès que la dona era catòlica. D’altra banda, la seva política exterior, caracteritzada de nou per aquesta profunda autocomplaença i força que s’atorgava per dret diví, el dugué a seguir augmentant uns pressupostos que el Parlament no estava disposat a acceptar. Fou llavors quan s’inicià un període de clausura constant de les sessions parlamentàries, fent dret despòtic de les seves facultats monàrquiques, fins a arribar al zenit l’any 1629: després de no reunir el suport adient en les votacions per aprovar uns impostos plenament necessaris per continuar amb els seus conflictes bèl·lics, conclogué l’últim Parlament i no el tornà a convocar fins 11 anys més tard. Començava l’anomenada Llei Personal, els Onze Anys de Tirania de Carles I. Els primers anys d’aquest govern que alguns anomenaren govern personalista (d’una manera, al nostre entendre, excessivament i irresponsable eufemística) van ésser protagonitzats per una pau tensa, amb tots aquells dissidents als augments impostuaris i a la reforma religiosa de Laud controlats sota el règim. No obstant, quilòmetres més al Nord, a Escòcia, no es rebien amb tanta calma les notícies, i menys en el moment que Carles volgué imposar, de manera implícita, l’Anglicanisme al país on regien, de manera predominant, els bisbes presbiterians. Així, explotaren distints conflictes bèl·lics, fet que seria el desencadenant per haver de tornar a convocar el Parlament. Desesperat, empobrit i amb tres quarts de país en contra seu, el monarca britànic no pogué convèncer el Parlament per l’aprovació d’un préstec a fi de fer front a les despeses que li venien a sobre fruit de tants conflictes. De fet, atès aquest xoc d’interessos tant fort, la sessió durà tant poc que, historiogràficament, se’l passaria a denominar el Parlament Curt. Tot i així, Carles I no es donava per vençut, i cap a finals de 1640 tornà a convocar el Parlament. Aquest se seguí mostrant inflexible, i les negociacions seguien la línia que deixaren marcada les anteriors. Tanmateix, els polítics intentaren assegurar-se que el rei no pogués fer i desfer amb les sessions parlamentàries amb tanta gratuïtat, així que feren aprovar l’Acte Trienal, amb el qual s’asseguraven la celebració cada tres anys. Així, el Parlament anà guanyant terreny, i Carles començà a veure’s obligat a fer certes concessions, com acceptar la sentència de mort a alguns dels seus col·laboradors més propers (com el propi Laud). Emperò, en el moment en què es va fer un intent d’acusació cap a la reina Enriqueta Maria per ser catòlica, decidí que havien arribat massa lluny, i intentà detenir els líder contra-Estuard del Parlament. La reina, però, cometria el fatal error de dir-ho a un amic, que informà els parlamentaris que pogueren fugir. En qualsevol cas, les diferències eren ja insalvables: era 1642, i havia començat la Revolució Anglesa. Oliver Cromwell tornà com el líder que necessitaven les forces properes a la causa parlamentària, i dugué la victòria al seu bàndol, amb el monarca entre reixes. Els partidaris carlistes es trobaven sols i en inferioritat, però un fet varià el decurs dels esdeveniments: Carles fugí de l’empresonament, i com a última solució, s’entregà als presbiterians d’Escòcia. Fou dut al poblat de Southwell, mentre l’exèrcit escocès deliberava què fer amb el monarca. La sort no li va somriure aquesta vegada, i fou entregat al Parlament l’any 1647. Reclòs a Northamptonshire, fou traslladat per la força a Newmarket, a Oatlands i després a Hampton Court, on seria motiu de negociacions infructuoses. En un últim intent, intentà fugir amb Robert Hammond a França, però Hammond resultà ser partidari del Parlament, i el confinà al castell de Carisbrooke. Des d’allà, intentà pactar amb qualsevol que el pogués salvar d’un final fatal, i s’alià amb els presbiterians el 1648 a canvi de la implantació de la seva religió a Anglaterra i Escòcia en període de proves. Finalment, Carles i els escocesos caieren derrotats a la batalla de Preston, del 17 al 19 d’agost de 1648. El rei fou traslladat al castell de Hurst, i finalment al de Windsor. El gener de 1649, la Cambra dels Comuns creà una cort judicial per emetre una decisió sobre el monarca caigut. El judici començà el 2 de gener, sota càrrecs d’alta traïció i d’altres crims. En demanar-li la petició de súplica, el rei la denegà en reiterades ocasions, ja que seguia sentint que cap jurat podia jutjar el rei, ja que aquest, al seu entendre, es regia a través de llei divina, adjudicada el dia del coronament. Carles I d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda fou decapitat el 30 de gener de 1649. Era costum en aquells temps que el botxí aixequés el cap de l’ajusticiat i proclamés: “Mireu el cap d’un traïdor!” Si bé no es pronunciaren dites paraules, sí que s’exhibí el cap del rei davant de tothom allà present. De fet, en un gest sense precedents, Oliver Cromwell ordenà que se li cosís el cap al cos perquè la seva família el pogués enterrar religiosament. En qualsevol cas, alguna cosa havia canviat.

La República no duraria molts anys, però, finalment, després de moltes lluites, s’aconseguiria l’ideal parlamentari, de dret a votació i de no mantenir-se en el jou d’una sola persona, fos quina fos la seva sang i la seva ascendència. Rememorem, avui, 361 anys després, aquest fet per honrar aquells que van caure lluitant per una causa que va permetre, entre moltes altres, la construcció d’un món nou.

L’apassionant història que conclogué avui fa 361 anys amb la decapitació del rei Carles I, és sense cap mena de dubte un dels esdeveniments claus del sorgiment d’una veritable democràcia a Europa i al món per extensió. El Regne Unit des d’aleshores s’ha convertit en un referent per la seva immensa qualitat democràtica, fruit de segles d’anar-la treballant sense els sobresalts de més guerres i revolucions.

Tanmateix, és paradoxal que les beceroles de la democràcia no fossin el fruit d’un interès purament legislatiu, sinó d’un interès econòmic. I és que l’origen del parlamentarisme anglès es fonamenta en els interessos econòmics d’un Parlament que no estava disposat a concedir al rei tot el que volgués a canvi de res. I aquest punt cal remarcar-lo i no oblidar-lo mai. Tot canvi i tot moviment es produeix sempre per interès, i els interessos no són sempre els que es veuen a primer cop d’ull.

D’altra banda, la disputa entre Carles I i el Parlament, de tal dia com avui de fa més de 360 anys, és la disputa que a nivell teòric presentaren Thomas Hobbes (1588-1679) i John Locke (1632-1704), ambdós contemporanis dels fets que avui narrem. Mentre el primer defensà a ultrança el poder absolut de l’estat per tal de garantir la seguretat dels ciutadans; el segon fou el més gran partidari de la separació de poders, el primer autor plenament liberal. Hobbes creia que l’home és egoïsta i només es mou per interessos particulars, per això feia falta un estat amb un poder sense límits per garantir la seguretat. Sense estat no hi ha societat. Locke, per contra, parlà del contracte social. Un acord de la societat amb l’estat per defensar els drets dels individus, i per firmar-lo és necessària la separació de poders. La llei sempre ha d’estar per sobre de qualsevol govern. Un estat que actua sense una base legal, és tirànic.

Com hem comprovat, doncs, els fets que succeïren tal dia com avui fa 361 anys, suposaren un punt d’inflexió en la història de la democràcia i de la teoria política. I és que els grans canvis poden produir-se en qualsevol moment o lloc, en tal dia com avui.

NOTA: Les fotografies han estat extretes de Wikipedia Commons. No hem incomplert cap llei, decret, norma o ordenança. O això creiem.