5 de març de 1953, el dia que moria Ióssif Stalin

Hitler, Mussolini, Franco, … Dictadors del segle XX que basaren la seva tirania en la superioritat d’una raça, d’una ideologia, en la força i la por, en l’opressió davant d’un poble indefens en alguns casos, col•laborador en d’altres. Tots ells, dictadors d’extrema dreta. I, com diu el tòpic (que és tan recurrent com vàlid), els extrems arriben a un mateix punt: en aquest cas, al genocidi, la tortura i l’extermini. Això ho diem perquè no tots els tirans del segle XX foren de dretes; tal dia com avui, fa 57 anys, va morir un dels líders que més morts va causar, potser el que més: Ióssif Stalin (en rus, Иосиф Сталин): líder espiritual, governador absolut i president únic i incontestable de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), en teoria, el conjunt polític d’esquerres més poderós de la història.

Nascut en el si d’una humil família georgiana, des de jove ja va demostrar grans aptituds intel•lectuals, essent becat amb 15 anys a un institut de Tbilisi. No obstant, ens situem en un règim tsarista que, tot i la seva decadència, encara reprenia a tot aquell dissident polític: en ser descobert com a membre del Partit Socialista Georgià, el van deportar immediatament a Sibèria. La seva activitat revolucionària, emperò, no s’aturà, i intervingué activament en la revolució de 1905 i en les vagues de Bakú (actualment capital d’Azerbaidjan) de 1907. Per aquesta darrera acció va ser detingut i enviat de nou al fred, d’on fugiria el 1911.

Adherit a la vessant bolxevic de l’aparell revolucionari d’esquerres rus, que acabà amb els segles de poder tsarista, ingressà al Comitè Central de la POSDR (Partit Obrer Socialdemòcrata Rus), viatjant per Viena i mantenint una estreta relació amb Vladimir Iliich, Lenin. Aquest, líder absolut del moviment bolxevic, el col•loca davant d’un dels fenòmens pioners en les relacions mitjans de comunicació-propaganda política: el diari Pravda. No obstant, torna a la presó on hi passarà llargs anys, fins l’esclat de la Revolució d’Octubre, i la instauració definitiva del poder bolxevic, el 1917. El seu perfil el porta a fer-se càrrec de la Comissaria de Nacionalitats, activitat que efectuaria fins 1922.

El 1924 morí Lenin, i la lluita política – que ja feia molt de temps que es gestava – per la seva successió acabà donant un clar vencedor: Stalin. Més tard, emperò, s’acabaria sabent de forma oficial com Lenin no recomanà al georgià pel poder ja que, tot i capaç, el veia amb massa ambició i massa desmesura per dur a terme tal empresa. Els tres bàndols diferenciats, que anirien alternant membres, serien el liderat per Trotski, el liderat per Bukharin i el definitivament vencedor: el d’Stalin, que al 15è Congrés dels Soviets, l’any 1927, es lliuraria de les altres faccions i iniciaria el seu període de poder. De fet, les purgues van començar aviat: d’una manera aterradora i inhumana, aniria matant un a un tots els dissidents a les seves teories, revolucionaris de primera fila i de totes les categories. Ningú gosava posar-se davant d’un govern personalista que arribava al culte i al mite en poc temps: era un déu a la terra.

A nivell econòmic i social, destacà en un aspecte de doble fil: aquell que convertiria a la URSS en la segona potència econòmica mundial, però que alhora exprimiria fins l’última gota de suor i força de la seva població. Les col•lectivitzacions i els plans quinquennals, a través de la política de kolkhozos i sovkhozos, afavoriren una ràpida industrialització, però a un alt preu. Milions de soviètics veieren com eren forçats a treballar fins a l’últim alè per complir amb les obligacions tributàries inicials. I el destí d’aquells que protestaven era, com hem vist, molt menys esperançador.

Un dels altres esdeveniments que marcaria la política de Stalin seria la intervenció a la Segona Guerra Mundial. Després d’un dels pactes diplomàtics més cínics, hipòcrites i desagradables de la història, el pacte germano-soviètic, un important contingent de l’aparell militar nazi es decantà cap a l’Est: Hitler es mostrà obsessionat en acabar amb Stalin, i l’Operació Barba-rossa en fou la seva mostra sobre el paper. Amb tècniques efectives però de gran falta d’humanitat, l’URSS sortiria com una de les grans vencedores de la guerra, pagant de nou un preu excessiu al que Stalin no va semblar importar: 23 milions de soviètics morts.

Aquest triomf, emperò, li garantí un lloc a la taula on es crearia el nou ordre mundial. Ara l’antiga Rússia i voltants, la nova URSS, era una potència de dret. No obstant, un nou conflicte obria cap: la Guerra Freda, del que seria un iniciador, però de la que mai no podria formar part decididament. A l’any 50 començà a desmillorar molt la seva salut, fins que el 5 de març de 1953, i mentre els metges intentaven reanimar-lo desesperadament, un personatge, amic, i deixeble seu, digué: “Pareu, per favor… No veieu que és mort?”.

Aquell home era Nikita Khrusxov, i poc sabia Stalin com faria que es desenvolupessin els anys posteriors.
Però tornem a Stalin. La seva trajectòria com a líder de la URSS significà també una evolució més dels règims dictatorials. No es pot obviar, que de les grans potències mundials, l’única que manté el règim totalitari un cop acabada la 2a gran guerra, és la URSS. I ho fa amb un nivell de violència tan extrem que no es pot ni imaginar. Les xifres de persones assassinades i deportades són tan fàcils de dir com complicades de comprendre. Stalin, a més, consolida un model d’estat que Lenin inicià, i que s’erigiria en referent d’altres països de la seva òrbita (llegir Cuba o Vietnam). Potser la manca d’informació de l’època permetia més fàcilment l’engany. Hi ha qui diu que en un món tan globalitzat com l’actual, això no hagués estat possible. No ho podem saber, però també és veritat que en ple 2010, amb la tecnologia evolucionant a un ritme vertiginós, la pau absoluta al món tampoc no és present.