23 de Febrer de 1981 : el dia que va trontollar la democràcia

Des de la mort de Franco el 20 de Novembre de 1976, l’Estat Espanyol es trobà en un marc d’irregularitat i inestabilitat política que marcà l’agenda dels esdeveniments immediatament posteriors. La coronació del jove rei Joan Carles, a qui el Generalísimo havia donat el seu relleu, acabà per convertir-se en un tumultuós camí cap a la democràcia, una transició que contraposaria dos sectors socials molt diferenciats: el retrògrad i aquell disposat a avançar cap a una societat amb valors moderns, europeus i progressistes després d’una quarantena d’anys de repressió, dictadura i llibertats robades. Amb tot, era d’esperar que hi hauria gran quantitat de moments crítics on la transició perillaria, atès el pes cabdal d’aquests sectors involucionistes. Aquell en el que més va penjar d’un fil l’estat lliure, aquell que va fer trontollar la democràcia, seria tal dia com avui fa 29 anys enrere.

Si hi ha un esdeveniment que ha passat inexplicablement desapercebut a la història contemporània espanyola ha estat la Operación Galaxia. I és que, com molt bé saben els nostres lectors, la història serveix per conèixer els nostres orígens i comprendre millor l’estat present, però és també clau i indispensable per adoctrinar-nos sobre errors anteriors i tenir una base millor a l’hora d’actuar al futur. L’any 1977 es legalitza el Partit Comunista Espanyol, que liderava Santiago Carrillo. Una part (encara no netejada i amb residus franquistes) de l’exèrcit s’hi mostra disconforme, fins i tot amb dimissions d’alts càrrecs. El novembre de 1978, doncs, es desarticula una operació (Galaxia) que pretenia un cop d’Estat amb el retorn al règim anterior. El seu principal responsable, Antonio Tejero, és empresonat només set mesos. Denotem, doncs, i reflexionem sobre la falta de memòria històrica, i de l’aprenentatge que en sorgeix.

La inestabilitat política de finals dels setanta i principis dels vuitanta, amb un Adolfo Suárez incapaç de fe front a les sinergies polítiques que es creen al voltant d’un clima tant convuls, conclou amb la dimissió del primer president de la democràcia moderna espanyola, rellevat per Leopoldo Calvo-Sotelo. El dia 18 de Febrer presentava el seu govern, i el dia 20 era votat. No obstant, el context era molt mogut, i no es produiria una votació que investís al nou president. Per això es donà una segona volta, que arribaria el dia 23 de Febrer. Aquell seria el dia que diverses corrents colpistes militars tirarien per intentar revertir el procés democràtic.

Durant la votació, a les 18: 22 i en el moment en què el diputat socialista Manuel Nuñez Encabo es disposava a emetre el seu candidat, l’operació Duque de Ahumada (en referència al fundador de la Guàrdia Civil) entra en funcionament. Un grup de Guàrdia Civils, liderats pel tinent coronel Antionio Tejero i armats, entren per la força a l’hemicicle i ordenen que tothom s’estiri al terra: “Quieto todo el mundo!”, exclama el colpista des de la tribuna. Com a membre de més alta graduació militar, així com vicepresident del govern, el tinent general Gutierrez Mellado s’aixeca a reprendre els colpistes, posant en èmfasi el seu honor i coratge, essent només ell, Suárez i Carrillo els que es mantenen a les seves respectives cadires parlamentàries. Després d’una breu disputa, Tejero dispara al sostre i els seus col·laboradors el segueixen amb sengles ràfegues de subfusells, que retomben al Palau del Congrés dels Diputats: l’hemicicle està pres. Poc més tard, cinc diputats serien separats de la resta: l’encara president del govern, Adolfo Suárez González, el ministre de Defensa i president d’UCD, Agustín Rodríguez Sahagún, el líder de l’oposició, el socialista Felipe González Márquez, el segon a la llista del PSOE, Alfonso Guerra, i el líder del Partit Comunista d’Espanya, Santiago Carrillo.

Una part del cop havia estat un èxit. Ara, tocava resoldre l’altre i més complicada: la mobilització militar per controlar l’exterior civil. El Capità General de la III Regió Militar, Jaime Milans del Bosch, tregué tancs pels carrers de València tot apuntant les institucions civils. Així, enviava un ban declarant l’Estat d’Excepció, i intentava convèncer les demés capitanies. València havia caigut. No obstant, la Divisió Cuirassada Brunete, amb un arsenal d’armament i vehicle suficient per controlar la capital, Madrid, marcaria el desenvolupament dels successos: el general colpista Torres Rojas intentaria prendre el comandament al general Juste, però aquest es mantindria fidel i ferm al costat de la democràcia. Amb tot, un govern d’emergència format pels subsecretaris i liderat per un home clau en el procés democràtic, Francisco Laína, es posaria en marxa per desarticular el cop.

Entra aquí un dels punts més resolts per la historiografia espanyola però que, des de la humilitat i la responsabilitat que prenen els dos autors d’aquest text, es pot posar en dubte: el paper del monarca. La versió oficial diu que, juntament amb els seus ajudants i col·laboradors més pròxims, entre els que destaca Sabino Fernández Campo, faria una labor de gestió monumental per quadrar les Capitanies Generals sota la seva ordre, i que la seva ordre era respectar la Constitució i la democràcia (pel·lícules i serials televisius han ajudat a corroborar aquesta versió). Cal, emperò, plantejar-se un dubte: per què la intervenció de Joan Carles va produir-se a la una de la matinada? Per què no es féu abans? Si bé és cert que les retransmissions televisives des del Congrés així com els propis recursos televisius estaven sota control colpista, i pràcticament no es pogué accedir a la Zarzuela fins tard, la documentació ha mostrat com càmeres i tècnics audiovisuals arribaren molt abans de la matinada al palau reial. És una investigació digne d’altes esferes, que aquí només deixem a l’aire per tot aquell al qui li agradi plantejar-se les coses més d’una vegada.

Cal ara remarcar una figura determinant en el cop: el general Alfonso Armada. Sempre al costat del Rei en un principi, s’acabà demostrant la seva intervenció en el cop. De fet, podem afirmar que nedava entre dues aigües, ja que tampoc estava d’acord amb una consecució de Junta Militar per controlar el país, tal i com volien Milans i Tejero. Mentre aquest segon esperava a dins l’hemicicle a l’Elefante Blanco, aquella figura que prendria el poder (que a la fi mai s’ha pogut determinar exactament qui era), Armada va anar al Congrés actuant des d’un doble joc: per una banda, de negociador amb Tejero pel poder democràtic; d’altra, per solucionar la papereta al militar colpista. No obstant, la llista governamental que presentaria Armada no acontentaria a Tejero: de fet, l’irritaria, ja que era de figures polítiques, entre les quals socialistes i comunistes. Armada acabaria sortint escaldat del Congrés, i seria inculpat més tard.

A la una de la matinada del dia 24 de Febrer, el rei Joan Carles I, vestit amb la roba de combat del Capità General dels Exèrcits espanyols, emetria un discurs a la població per televisió. En ell recolzaria la Constitució i la democràcia, es posaria en contra dels colpistes i cridaria a les forces armades a l’ordre. En aquell moment, Milans, aïllat, va cancel·lar els plans i fou detingut a les cinc del matí: el cop havia fracassat. Durant el matí del 24, els diputats foren aïllats, i Tejero sortiria i seria detingut el 24 al migdia.

Tot plegat resultà una història que per sempre més serà recordada com el 23-F. Però tornem als dubtes sobre la tardança en l’actuació del monarca. No es pot obviar que la seva figura era discutida, sense anar més lluny se’l coneixia com Juan Carlos I el breve. Eren moltes les veus que qüestionaven la seva continuïtat en el lloc de cap d’estat. Què feia falta per consolidar la seva posició? Sens dubte calia un cop d’efecte, un gest que demostrés la seva vàlua i convertís en inqüestionable la seva condició de Rei d’Espanya. El 23-F ho aconseguí. Casualitat o guió? Segurament mai ningú podrà desfer-ne l’entrellat, però aquest mateix secretisme no deixarà d’alimentar els que defensen que, tot plegat, no fou res més que una obra de maquillatge de la figura de Joan Carles I jugant amb la por de milions de ciutadans. I és que per alguns, la figura del monarca ho val tot.

Aquí teniu uns vídeos interessants al respecte, per si encara no en teniu prou!

Infonacional

Discurs de Joan Carles I

Avui fa 112 anys de l’enfonsament del Maine

Avui tractarem un tema més actual que en la nostra primera intervenció. A finals del Segle XIX, les colònies seguien primant el poder de les potències mundials. La nova aparició al concert internacional dels Estats Units d’Amèrica es contraposava a una Espanya decadent que  tenia cada vegada més un paper menor a les decisions de pes entre nacions, amb el regnat d’Isabel II fent aigües arreu. Les colònies al Carib suposen un conflicte d’interessos: els EUA volen demostrar que ja són una potència; Espanya no vol deixar de ser-ho. L’enfonsament del cuirassat Maine variaria la balança d’aquesta situació. I d’això en fa, avui 15 de febrer, 112 anys.

Finals del Segle XIX. Les potències europees entren a la modernitat competint amb una nova política que avalua la força de cada país: el colonialisme. Els totpoderosos comerços de cada  nació pretenen impulsar noves rutes de comerç per tal d’arribar a altres mercats, i aconseguir matèries primeres i vendre les seves manufactures. Conflictes regulars i batalles territorials s’esdevenen des d’aleshores, amb l’afany d’arribar més lluny, tenir més terreny: el territori africà i els punts estratègics de l’Àsia són les parts més llamineres del pastís. Els Estats Units, per la seva part, no es vol implicar en el repartiment d’aquestes, i fixa la seva expansió inicial a la regió del Carib i, en menor mesura, al Pacífic.

Allà s’hi troben nombroses i importants colònies espanyoles: Puerto Rico, Cuba o les Filipines. Tot i haver moltes ofertes sobre elles, mai es donen per bones i no s’accepten. No obstant, la greu crisi per la que travessa la política espanyola d’Isabel II fa que es considerin preses fàcils per possibles invasions per força bèl·lica. A més, se li afegeix el naixement d’un sentiment que arrela amb profunditat, sobretot a Cuba: un sentiment nacional cubà fomentat per les revolucions franceses i nord-americanes, estendard de la qual és una elit que pateix limitacions imposades a l’hora de voler fer la seva.

De fet, la situació es radicalitza cada vegada més, fins a tal punt que s’arriba a un conflicte armat que durarà deu anys: entre 1868 i 1878 es dóna la Guerra de los Diez Años, sota la direcció del mític Carlos Manuel de Céspedes,  que conclouria amb la Paz (considerada una simple treva) de Zanjón, o els Pactos de Zanjón. Aquests tractes milloren, momentàniament, les relacions entre metròpolis i colònia, amb concessions en matèria d’autonomia política, sobretot. Emperò, ben aviat, es manifesten nous capítols de violència entre ambdós bàndols.

Entretant, entra un dels agent més importants en el desenvolupament dels fets posteriors, i que suposaria la primera vegada d’un lligam que ja no se separaria: parlem de la premsa, i de com seria determinant d’ençà a endavant. Nombroses campanyes de desprestigi dels diaris d’una banda a l’altra de l’Atlàntic fan la situació més greu. Per una banda, els rotatius cubans veneren els herois cubans, lluitadors valerosos contra l’opressió endarrerida espanyola, tirànics i corruptes. Els espanyols, per la seva banda, parlen de l’enemic nord-americà, avariciosos empresaris que, duts per la cobdícia, volen annexionar-se l’illa cubana. I, fet i fet, no van tant desencaminats. Si bé els judicis morals els els deixem als responsables dels diaris, els EUA veuen en la debilitat espanyola l’oportunitat perfecta per demostrar al món el pas endavant de la nova Amèrica, poderosa i amb recursos per vèncer en un conflicte armat.

La situació militar a Cuba és, d’altra banda, complicada. Amb un control només de les zones fortificades i de les grans ciutats, el camp queda sota lideratge revolucionari cubà. Amb tot, entre en escena un desafortunat personatge, el capità general espanyol Weyler, que recorre a la reconcentració per controlar la situació: tenir la població cubana en quelcom que nosaltres entendríem, en argot contemporani, com a camps de concentració (salvant les òbvies distàncies). Es recompten fins 200.000 cubans morts per tal acció. Així, l’odi cap a la metròpoli espanyola augmenta, i importants veus del lideratge cubà inicien converses amb els EUA per una possible ajuda. Arriba el moment.

Amb l’excusa d’assegurar els habitants nord-americans residents a l’illa, el govern dels EUA envia a l’Havana el cuirassat de segona classe Maine. El 25 de gener de 1898 entra al port, sense previ avís. Com a resposta a aquesta falta de respecte diplomàtica, la flota espanyola envia el creuer Biscaia a Nova York. Les autoritats cubanes es mostren amables amb la nova incorporació.

No obstant, a les 21:40 d’un dia tal com avui, el 15 de febrer, una explosió il·lumina el port de l’Havana. El Maine havia volat pels aires. La premsa sensacionalista de William Randolph Hearst, a través del seu diari The World, diu: El vaixell de guerra Maine, trencat per la meitat per una artefacte infernal secret de l’enemic. 256 tripulants de 355 moren. La resta de les autoritats gaudien d’un ball organitzat per les autoritats espanyoles com a benvinguda.

Per tal de saber el succeït, es creen dues comissions: una espanyola i una nord-americana, ja que aquests últims es neguen a crear una conjunta. Els primers determinaran les causes com a interiors, de mal funcionament o de pròpia explosió, negant les acusacions dels nord-americans que parlen d’una mina posada per les mans espanyoles. Els historiadors espanyols han opinat, tradicionalment, que tot va ser una jugada política americana per donar una excusa per envair l’illa. Investigacions més recents han determinat un error a la santabarbara del vaixell, motivada per l’augment desmesurat de temperatura de la carbonera, que es trobava al costat de la sala de municions. No obstant, altres estudis més recents, sobre els documents ja desclassificats dels EUA sobre l’Operació Mangosta – per envair Cuba – avalen la polèmica hipòtesi que l’explosió la causà el propi govern nord-americà per entrar en un conflicte desitjat amb Espanya per l’illa de Cuba.

Sigui com sigui, els EUA  culparen Espanya i exigiren la seva retirada de Cuba. Per la seva part, els espanyols ho negaren i refusaren l’ultimàtum, declarant la guerra en cas d’invasió. La flota nord-americana ja rodejava Cuba. Havia començat, la Guerra Hispano-Nord-americana.